Stereotips

Banda Sonora OriginalPopClásicaAuxiliarGlosariostereotips@ferrancruixent.com
16 de abril de 2008

Antony and the Johnsons - ‘Knocking on Heaven’s Door’ (català)

versionant a Bob Dylan // Pop
0 comentarios


Escolta primer la cançó original de Bob Dylan:




Aquí tens la partitura sintetitzada:

Com pots veure a la paritura original, l’estructura de la cançó és molt senzilla, tenint l’Estrofa+Tornada el mateix material harmònic. Bob Dylan troba aquí una combinació d’acords que, per més que els repeteixes, no es fan aborrits:

I-V-II / I-V-IV
(Tònica-Dominant- Funció Subdominant / Tònica-Dominant-Subdominant)

Què fa que aquests acords que has sentit i/o tocat milions de vegades no es facin aborrits o entrin al món de la banalitat?

Com ho aconsegueix?

Fixa’t en l’últim acord de cada grup estructural. En primer lloc La menor (II grau), i posteriorment Do major (IV grau). D’aquesta manera, una estructura aparent de 2+2+2+2+... s’amplia a 4+4+4+4+... , tot gràcies a aquest canvi d’acord que possibilita el moviment pendular entre Suspensiu/Conclusiu.


Antony and the Johnsons fa la seva versió, evidentment a la seva manera:



Si escoltes bé, veuràs com ell es centra en els primers 2 compassos de la cançó de Bob Dylan i els repeteix 2+2+2... in aeternum. Però què fa aquesta nova versió tan especial? És la seva veu? És el seu vibrato? Com aconsegueix que, només jugant amb 3 acords, no es faci pesat?

Pensa en els elements estructurals de tota cançó: Melodia+Harmonia+Ritme.

Melodia i Harmonia semblen clars.

Ara escolta amb atenció el Tempo, el Ritme. És continu? Fixa’t a on para cada vegada, a on fa un petit repòs expressiu:

Aquestes dues modificacions (jugar només amb una sola cadença d’acords, i aquesta pausa expressiva tan reiterativa) porten una cançó originalment celestial a un món depressiu i decadent.

Per pura curiositat se m’ha acudit editar la versió d’Antony and the Johnsons. He anat tallant la pausa expressiva que fa cada 2 compassos per aconseguir que el Tempo flueixi. Amb això he escurçat la cançó en 14 segons. Compara-les, a veure si sents la diferència:


Versió d’Antony (4:12), fixa’t en les pauses entre frase i frase:





Versió d’Antony editada (3:58), no hi ha pauses entre frase i frase, mira com flueix:





Resumint:

Bob Dylan proposa un canvi harmònic cada 2 compassos, però un ritme constant i fluid.

Antony and the Johnsons evita aquest "pèndol harmònic" però ho compensa amb una modificació rítmica.

Així pots veure com el fet que la cançó no transcorri amb un ritme clar ens porta a aquesta desesperació obsessiva que el caracteritza, allunyant-se dels esquemes clàssics del Pop, per aterrar a un món molt més personal, molt més íntim i lliure. En definitiva, un món de contrastos, un món que s’apropa a allò que és sublim.



Mama, take this badge off of me
I can’t use it anymore.
It’s gettin’ dark, too dark for me to see
I feel like I’m knockin’ on heaven’s door.

Knock, knock, knockin’ on heaven’s door
Knock, knock, knockin’ on heaven’s door
Knock, knock, knockin’ on heaven’s door
Knock, knock, knockin’ on heaven’s door

Mama, put my guns in the ground
I can’t shoot them anymore.
That long black cloud is comin’ down
I feel like I’m knockin’ on heaven’s door.

Knock, knock, knockin’ on heaven’s door
Knock, knock, knockin’ on heaven’s door
Knock, knock, knockin’ on heaven’s door
Knock, knock, knockin’ on heaven’s door







2006-2007 | Stereotips usa SPIP [software libre distribuido bajo licencia GPL]