Stereotips

Banda Sonora OriginalPopClásicaAuxiliarGlosariostereotips@ferrancruixent.com
25 de septiembre de 2007

Piromusical Mercè 2007

‘no és això, companys, no és això’ // Pop
4 comentarios

Què et va semblar el Piromusical d’ahir a Barcelona?

Resulta que van organitzar un castell de focs en conjunció amb la Font Màgica de Montjuïc, i tot amenitzat per un pupurri de cançons de Pop i Rock.

A priori la idea és xula, promet.

El resultat: pa-tè-tic.

En què ens hem convertit? És que ja no ens importa res? És que ja no tenim temps per aprofundir en res? És que la vida ha de ser tan superficial? Et va convèncer el que et van endinyar?

El problema que jo hi veig no és de qualitat musical, ni molt menys, sinó el setciències que va fer el muntatge i el tio que li va pagar per fer-ho, el que es posa la medalla. La IDEA ha estat defectuosa mental, però la medalla ja la té, i a costa teva...

M’explico:

totes les cançons tenen una introducció, després entra l’estrofa, i després la tornada. El muntador musical ja va veure que no seria bo esperar cada vegada a la introducció, que es faria pesat. Doncs va escurçar els originals, empalmant i evitant les clàssiques repeticions de 4 compassos, i per empalmar les cançons les unes amb les altres augmentava el tempo (la velocitat musical) fins que quadrés amb la cançó següent.

Això està molt bé. Ben resolt.

Però durant 2 minuts... i no mitja hora seguida!

Com pot ser que hàgim sentit 111 cançons i no n’hàgim gaudida cap? Tot a mitges, moltes introduccions de cançons i després, ale, ‘coitus interruptus’ i a la següent.

TANTA POR TENS, SENYOR REALITZADOR????

TANTA POR TENS, SENYOR PRODUCTOR????


Estic d’acord que els medis, la política, la societat de la informació, la música, els esports, (...) TOT es dirigeix cap a una estètica superficial, directe, ràpida i fugaç.

I per què? Doncs perquè HEM RENUNCIAT i ja no ens importa res, i només ens crida l’atenció la novetat i la sorpresa, t’han acostumat a això, és com una droga... perquè el què no sigui això requereix una formació massa profunda. Requereix un compromís, i avui dia comprometre’s no mola, no es confia, i s’acaba sent infeliç, que es pensa que el canvi constant ens alleujarà d’aquesta mort en vida.

És molt més còmode i fàcil seure al sofà i estar pendent del què passa a un país com l’Afganistàn (que si no fos pel sofà i la tele ni coneixeries, ni t’importaria) que preguntar-se què fem aquí i què volem expressar dins la nostra pròpia comunitat.

Clar, és molt més fàcil tenir enganxat l’espectador canviant-li cada 10 segons el tema i bombardejant-lo, i molt més difícil quedar-se en un únic tema que aprofundeixi i acabi sent apoteòsic, perquè per això es necessita... tècnica.

Per això necessites, NO un DJ amb bon gust, sinó un professional amb sensibilitat, que conegui la psicologia humana, que et prepari una història atractiva i amb contingut, que et traslladi a una altra dimensió, perquè els focs artificials poden ser artístics i no només simple entreteniment. Perquè et mereixes això. Ara bé, si ningú et parla de que podries rebre molt més pel mateix preu, doncs t’acabes conformant i ja t’està bé.

I és què a sobre te la deixen en safata: si mires l’última cançó ho diu tot:
-we love to entertain you...

Jo crec que pel Piromusical de la Mercè 2007 hauria estat possible reduir el nombre de cançons a 10.

No creus que hauria estat molt menys frustrant, per exemple, sentir els 10 temes més potents de la història del Rock/Pop, de dalt a baix, amb una coreografia visual que s’adaptés a l’estructura de la cançó, amb els corresponents moments àlgids i moments místics?

Seria molt fàcil! El muntador només hauria de seguir la dramatúrgia musical de cada un dels temes, només hauria d’interpretar, res de crear! Que no li agafi el cangueli...!!

Però NOOOO ! Ja surt la vanitat, ja surt l’ego: ‘-Jo sóc millor’... ja veuràs, en 4 dies et munto una dramatúrgia feta amb els peus, mentre continuo preocupat per si el Ronaldinho marxarà al Chelsea o no...

Què trist em vaig posar!!

Per sort m’han vingut a la ment les paraules del ceramista Josep Llorens Artigas, el preferit de Miró i Picasso:

“És imprescindible, no només conèixer la tècnica, sinó dominar-la, perquè si no és així, no es conseguirà expressar el què un vol expressar.”


I aquí està l’arrel de tot el problema: que cap dels polítics, ni productors, ni realitzadors que han donat suport a aquest Piromusical han tingut la intenció d’expressar res. I quin sentit té gastar-se tants diners dels ciutadans per no dir res?

A on volem anar?



» 4 Mensajes del foro


  • 1. Joan
    03/10/2007 - 04:21

    L’objectiu era precisament de fer un recorregut per l’història del rock/pop de les últimes dècades. Van condensar les cançons posant els troços que més parlen a tothom i convinant-los amb la pirotècnia. Personalement hem va agradar molt.

  • 2. ferran cruixent
    03/10/2007 - 13:41

    si, t’entenc, però és molt agosarat fer un resum d’aquest tipus, es corre el perill de la superficialitat. 111 cançons trobo que és excessiu, continuo defensant la clàsica teoria del "less is more".

    Potser jo tenia un mal dia, però no vaig aconseguir emocionar-me en cap moment, degut a aquests canvis constants que em distreien la concentració.

    Per un moment penso en les hores que es deuen haver passat els mestres en pirotècnia, barrejant les pólvores, calculant amb precisió les quantitats just per aquell efecte concret.

    I què millor que la música per ennoblir un fet tant i tant emocionant?

    Tota aquesta paciència, tot aquest amor pel foc d’artifici es contraposava al canvi constant, a la manca d’estabilitat dramatúrgica, fent que tot quedés barrejat, sense cap moment àlgid que ens fes posar els pèls de punta.

    Crec que no n’hi ha prou amb que les cançons en sí mateixes ens emocionin. Crec que no hi havia conjunció ni voluntat de crear una experència "superior". Per a mi aquell muntatge va relegar uns focs potencialment espectaculars gairebé al nivell de les imatges que t’apareixen al Windows Media Player (efecte que, per suposat, tinc desactivat, ja que sóc contrari a tot el que sigui de "fons").

    Penso que si la intenció era només fer un "resum" de la història del Pop/Rock, doncs és per a mi una llàstima desaprofitar les veritables possibilitats que té la conjunció de dos medis tan espectaculars com la música i els focs artificials. I amb això no estic dient ni molt menys que sempre hagi de ser tot seriós i transcendent. "Ratatouille" és espectacular i és una peli d’animació aparentment inofensiva...

    t’agraeixo molt el teu comentari,
    ferran

  • 3. Karmen
    04/10/2007 - 05:52

    No vaig veure el piromusical. Ja fà temps que no ho faig. Per dues raons: perquè m’estimo la música i perquè m’agraden molt els foc d’artifici. La música s’ha d’escoltar, no s’ha de barrejar amb els trons dels focs. La música no s’ha d’adaptar als jocs visuals dels focs. La música no s’ha de veure envoltada de pòlvora. La música s’ha de sentir també amb el cor. Els jocs d’artifici tenen colors suficients, figures visuals suficients, creen el seu propi món màgic molt allunyat del de la música. Però perquè ens sorprenem de que es facin servir 111 cançons per una estona tan curta??? Estem en un entorn en el qual tot són preses, tot ha de ser ràpid, tot s’ha de consumir i quan més es consumeixi millor!!! Després ens lamentem de la manca de concentració, de la manca de constància i perseverància del nens, de les dificultats en mantenir l’atenció!. Tots plegats estem ficats en una cursa, cada cop més ràpida cap a....on??.

  • 4. ferran cruixent
    07/10/2007 - 04:09

    Exacte Karmen, és molt interessant el què dius!

    Fer quelcom amb profunditat és una tasca molt difícil. Aprofundir dins d’un únic tema i fer que sigui i es mantingui interessant, això és el veritable art!

    És molt més senzill l’estètica videoclip, l’estètica publicitària, directa i senzilla, fàcil, sense forma i sense riscos.

    És evident, com tu bé denuncies, que aquesta mentalitat crea gent sense compromís ni concentració, gent infeliç que es veu arrossegada per unes tendències que són molt negatives pel futur de la nostra raça humana.

    Respecte el fet de veure els focs sense música, a veure... tot és relatiu. Cert que per sí mateixos funcionen, igual que la música per sí mateixa ha funcionat sempre.

    Si agafem els focs només com a jocs de formes i colors, hi ha casos en la història de ments privilegiades que han combinat ambdós efectes de forma excel·lent:
    m’estic referint per exemple a l’alemany Oskar Fischinger, que durant els anys 1920 fins els 1950 va experimentar moltíssim amb música clàssica i imatges d’animació en moviment.
    Era tan genial el què feia, que posteriorment el propi Walt Disney el va contractar perquè s’encarregués de la pel·lícula "Fantasia".

    Matisem doncs:

    1- o bé focs d’artifici sense música.

    2- o bé amb música.

    Si ens decantem per la primera opció, doncs fantàstic. Tots els gaudirem (estic fart de la música de fons, aquest horror al buit que tenen alguns, que no saben omplir les seves vides d’altra manera, que s’amaguen). I per fi es podria gaudir de l’espetec i les meravelloses combinacions rítmiques que es produeixen de forma natural i aparentment descontrolada.

    Però si ens decantem per la segona, llavors hauria de ser un projecte gairebé d’encàrrec, una música que estigui composada tenint en compte la presència auditiva dels petards, tenint en compte de no tapar les freqüències, que ni la música tapi els trons, ni que els trons tapin la música, trobar la combinació perfecta perquè ambdós mons coexisteixin exquisidament, com si es tractés d’una òpera de llum, espetecs i color. T’asseguro que tinc milions d’idees al cap i seria materialment possible.

    Si no és així no val la pena, perquè es menyspreen, maltracten i desaprofiten dos medis (àudio / visual+trons) que per sí mateixos ja tenen entitat pròpia.



    Si basem la filosofia de la nostra societat en oferir cada vegada quelcom NOU per atraure el públic (ditxós segle XX) acabarem en un espiral, un remolí que ens engullirà, si no ho ha fet ja, en una voràgine imparable de desgana i menyspreu.

    I dubto que la majoria de persones siguin capaces de renunciar a consumir constantment, a posseïr cada dia objectes innecessaris.

    Per què necessitem cotxes nous? De veritat que és per la nostra seguretat? Llavors per què es venien cotxes fa 20 anys, si eren tan insegurs, i no s’esperaven a fer-ne de nous? Per què necessitem nous aparells de música? Per què no en comprem un de bo i que duri 15 anys? Per què els ordinadors "milloren" cada 3 mesos? Perquè així la gent sense creativitat pot utilitzar els nous efectes predeterminats de sèrie i creure’s que és millor que la competència? Per què no ens comprometem d’una punyetera vegada amb nosaltres mateixos?


    Aquest piromusical n’és un exemple, així com tants "events" que ens preparen perquè estiguem ben contents i repapats.
    És una llàstima per aquells que dia rere dia treballen en aprofundir, en millorar allò que fan.

    Però ja se sap, feta la llei, feta la trampa... si no estàs a la última, no vals.

    Només tu, i l’altre, i l’altre, poden seguir denunciant allò que no t’agrada.


    Moltes gràcies pel comentari!


2006-2007 | Stereotips usa SPIP [software libre distribuido bajo licencia GPL]