Stereotips

Banda Sonora OriginalPopClásicaAuxiliarGlosariostereotips@ferrancruixent.com
14 de mayo de 2006

Richard Strauss - ‘Waldseligkeit’ (1918)

de l’àlbum ‘Dotze Cançons Orquestrals’ // Clásica
0 comentarios

Richard Strauss (1864-1949) va ser un dels directors d’orquestra més populars de la seva l’època, fet que li va proporcionar una considerable fama com a intèrpret, així com un profund domini de l’art de la instrumentació.



Mantenint un estil tonal tradicional durant la seva joventut, va evolucionar posteriorment en les òperes ‘Salomé’ (1905) i ‘Elektra’ (1908), amb un llenguatge molt més dur, atonal i modern, seguint el flux compositiu dels seus coetanis (Strawinsky, Schoenberg, etc.), influenciats tots ells pel context científic de principis del s.XX (Darwin dècades enrera amb l’Evolucionisme, Einstein i la Relativitat, Freud i el Psicoanàlisi), on es començava a enderrocar tot el què fins aquell moment semblava immutable, fet que va cuallar radicalment a la música (i les altres arts), així com a la consciència popular i la situació econòmica mundial. Una inestabilitat ideològica que degeneraria poc després a la Primera Guerra Mundial.

Per alguna raó (alguns diuen que a la seva dona no li agradava aquell estil) Strauss va abandonar a partir de ‘Der Rosenkavalier’ (1910) la seva cara més progressista, fent que els compositors joves més radicals del moment es sentissin enormement traïts. Encara que li giressin l’esquena, no aconseguirien fer minvar la fama que ja tenia.

Des d’aquell instant el seu llenguatge no tornaria mai més als extrems d’aquelles dues òperes.

Tanmateix, encara que la seva música posterior pugui ser titllada d’anacrònica, la perfecció tècnica que va arribar a desenvolupar està tan repleta de creativitat dins d’aquest estil, que les seves obres es consideren igualment genials.


‘Waldseligkeit’ va ser composada originalment el 1901 per a cant i piano. Pertany encara doncs a la seva primera època tonal, encara que la versió orquestral la fes disset anys més tard.

Durant el Romanticisme es va desenvolupar una forma musical que va tenir moltíssima acceptació: el poema musical. Es tractava d’elaborar la música a partir d’una història, d’un programa prèviament estructurat, d’aquí que s’anomeni també Música Programàtica. En aquest cas fins i tot podem seguir textualment el programa:


‘Waldseligkeit’ (Richard Dehmel)

Der Wald beginnt zu rauschen,
den Bäumen naht die Nacht;
als ob sie selig lauschen,
berühren sie sich sacht.

Und unter ihren Zweigen
da bin ich ganz allein.
Da bin ich ganz mein eigen;
ganz nur dein.


‘La Felicitat Del Bosc’

El bosc murmura
a l’endinsar-se la nit;
els arbres, atents,
es freguen suaument.

I sota el fullatge
em trobo jo aquí, tot sol.
estic jo sol amb mi mateix,
completament teu.


Encara que el text s’interpreti de forma explícita, el compositor procura que la música també parli per sí mateixa, descrivint l’ambient, la idea. Escolta a l’inici l’extraordinària orquestració als clarinets baixos i les cordes que ens evoca de forma orgànica el murmurar del bosc.

Estructuralment la peça es cenyeix igualment a l’estructura del text, constituint també dos blocs. Escolta com a partir del segon paràgraf (1:42) reexposa el mateix gest musical de l’inici, evolucionant posteriorment.

Per últim, no m’agradaria acabar sense anomenar la figura essencial de l’intèrpret:

Així com entre un llenç i els nostres ulls no existeix cap tipus d’intermediari, quan un compositor crea una obra, aquesta existeix només de forma gràfica en un paper, i per tant requereix un transmissor, un conversor visual/auditiu, en definitiva, un intèrpret, que es converteix en un filtre susceptible de distorsionar la idea original. En el cas de l’orquestra aquest camí es complica encara més al ésser necessaria la figura del Director:

Compositor-Director-Músics-Públic.

Per aquesta raó el compositor ha de ser un gran psicòleg, conèixer no només el llenguatge musical sinó preveure les reaccions, els vicis interpretatius dels músics, havent d’escollir sempre l’opció més segura perquè s’entengui el concepte inicial.

En l’intèrpret recau no només la responsabilitat, sinó la llibertat d’aportar la seva pròpia experiència, el seu propi ésser. I el cant precisament és un dels instruments més perillosos/meravellosos que existeixen perquè es troba al propi cos humà. Així com les variacions en la interpretació d’un concert per a violí i orquestra solen ser relativament petites, en el cas del cant, una soprano amb massa vibrato o un ego més pujat del normal podria arribar a desvirtuar completament una composició.

Aquesta és una gravació del 1966 remasteritzada a Abbey Road el 1985 dins de la sèrie de la EMI ‘Great Recordings Of The Century’, interpretada per la Radio-Symphonie-Orchester Berlin, sota la batuta de George Szell.

Elisabeth Schwarzkopf és, afortunadament per a nosaltres, una de les millors sopranos de tots els temps. Segur que Richard Strauss hauria descobert encara més matisos a la seva veu dels que la seva ment va ser capaç d’imaginar.






2006-2007 | Stereotips usa SPIP [software libre distribuido bajo licencia GPL]